Almenys els vells contes començaven bé, però aquest ni tan sols això. Des del principi una misteriosa maledicció plana de manera inexorable sobre els personatges i, a mesura que evoluciona el relat, la seva omnipresència desconcerta el mateix lector.
Quan Tonio Vocel desapareix -víctima d'un segrest, retingut, fugit, suprimit... ?-, la policia, incapaç de desxifrar correctament els nombrosos indicis que se li presenten, no fa res més que donar pals de cec. Els amics de Tonio prenen cartes a l'assumpte, però, també ells, per poc que s'acostin a la veritat, seran presa de l'esmunyedís assassí.
Amb tot, l'humor continua regnant al llibre.
El lector té, així mateix, l'oportunitat de provar el seu enginy, ja que la solució, alhora inasible i evident, ocultada amb cura i tanmateix malèvolament simple, mai desvetllada però sempre exposada, és davant dels seus ulls. Potser sabrà veure-la? Aconseguirà trobar l'autor d'aquest caos? En realitat n'hi hauria prou que descobrís...
«Com en els mites o les tragèdies antigues, això és una cadena d'històries familiars amb un "excés" de bessons i de dobles, de naixements i d'adopcions sorprenents, de mares que moren només donar a llum, de pares que volen venjar-se dels seus fills perquè són els seus fills –tot això esquitxat amb algun incest» (Claude Burgelin).
«Mentre salvaguarda els drets de la fantasia, Perec aconsegueix abolir l'atzar... Amb El segrest Perec passa a ocupar, al si de la producció literària del nostre temps, un lloc del tot a part, i retroba algunes de les qualitats més autèntiques de la literatura, que conformen l?encant d?aquest llibre inclassificable» (Marcel Benabou, La Quinzaine Littéraire).
«Si pots vés corrent a una llibreria oa una biblioteca, fes-te amb un exemplar d'El segrest i assaboreix-ho a poc a poc. Però has de romandre amb els cinc sentits alerta i mossegar-te la llengua per no revelar el... iEeiiioouugh!» (Paul Gray, Time).
