La reunió d'una sèrie de receptes sota la qualificació d'immorals obliga a una certa explicació, no excessiva, per no situar el lector en la incòmoda i injusta situació del comensal a qui donen mastegades fins a les immoralitats. Podrien ser cent, mil, un milió... totes les receptes possibles. Abans de res cal dir que la moral no és un valor absolut sinó relatiu i per tant immoral també. Cada recepta prové d'un immoral diferent, a partir del qual el que és immoral pot convertir-se en aquestes receptes és una aposta per una altra possible moral, per una moral hedonista a l'abast dels partidaris de la felicitat immediata, basada en l'ús i fins i tot abús de savieses innocents: saber guisar, saber menjar, intentar aprendre a estimar. Hi ha qui l'ha pensada per a quatre persones, n'hi ha que per a sis, n'hi ha que per a vuit. És la hipocresia de la recepta familiar que sempre pot tenir el pessic i la migdiada. Però totes poden adaptar-se al número dos. Dos comensals, tres com a màxim. És el número a una excursió amb autocar. Una altra consideració obligada és la que fa referència al plaer. Tot plaer és joiosament immoral, perquè només el patiment és moral. Ja ho va dir Tomas Kempis a la seva Imitació de Crist.
