Llibre d'historietes enquadernat en cartoné de 72 pàgines interiors en blanc i negre més cobertes, segona edició revisada i ampliada. Volum únic.
Un llarg silenci, de Francisco Gallardo Sarmiento i Miguel Gallardo, veu de nou la llum quinze anys després de la seva primera edició amb l'afegit de pàgines de còmic i material gràfic complementari d'una història en la qual Miguel reprodueix el relat en primera persona dels primers 31 anys de la vida del seu pare, Francisco, militar republicà, des del naixement fins a 1940, quan coneix a la que seria la seva dona.
A Francisco Gallardo li va tocar viure la guerra civil-apunta en el pròleg-"en el bàndol dels que mai havien tingut, ni tenien res", és a dir, en el bàndol dels que la van perdre. Després de 40 anys sense dir una paraula més alta que l'altra, va trencar el seu silenci i el seu fill, el dibuixant Miguel Gallardo, va aixecar acta i va complementar el text amb il.lustracions, pàgines de còmic, fotografies i documents de l'època, un procés que el va portar deu anys completar i que ara amplia en aquesta nova edició que presenta un format més gran amb vuit pàgines més i passa a tenir tres colors enfront del bitò original.
Miguel Gallardo subratlla que el seu pare va ser "un heroi. No d'aquests que surten a les pel.lícules, ni un heroi d'aquestes novel.les barates que ell guardava en el segon calaix de la seva taula a l'oficina. La seva gesta ha estat sobreviure, sobreviure per enamorar de la meva mare, perquè el meu germà i jo estem aquí, sobreviure per fer amics, per llegir, per riure... Per tot això el meu pare es va haver de convertir en una ombra durant molt de temps, i les ombres no tenen veu ". I quan Francisco per fi va obrir la boca per explicar la seva història, Miguel va descobrir l'home que havia "darrere de l'ombra".
"Un sincer homenatge filial extensible a tota una generació d'éssers humans derrotats: un llibre emocionant i veritable". Emilio Manzano. La Vanguardia
"Són anècdotes belles, humanes, tristos i molt semblants a les que escoltàvem quan algú, en plena sobretaula, tocava unes quantes notes del violí de la memòria". Guillem Martínez. El País
