Kurt Vonnegut volia escriure una novel·la sobre la guerra. Però tenia dos problemes. El primer, que li feia tornar al que ell havia patit: sobreviure a el bombardeig de Dresden, el més cruent de la Segona Guerra Mundial, i va ser fet presoner de guerra. El segon, que li feia por que portessin la història a el cinema (com el va advertir que passaria una bona amiga seva) i la interpretés una gran estrella, un actor molt machote, i els nens volguessin anar també a la guerra i les guerres no es acabessin mai.
Però va escriure aquesta novel·la, i es va prometre que seria diferent a totes les altres. Que parlaria de «la croada dels nens». I que en ella hauria por i riure i viatges en el temps i tendresa i estupor i sorpresa i fragilitat.
I aquesta novel·la es va convertir en la gran novel·la antibèl·lica de tots els temps. En l'emblema de la contracultura dels seixanta. En un dels majors clàssics de la narrativa nord-americana. En aquest llibre que ara sosté el lector, en què batega el cor espantat i rialler de Vonnegut dins d'un búnquer bombardejat i també la promesa infantil (i bonica) que no hi haurà més guerres
