Els deu delicats relats d'aquest llibre retraten persones corrents de la Rússia postsoviètica –metges, mestres d'escola, polítics locals, delinqüents comuns– els camins dels quals es creuen, de manera natural encara que impredictible, en atmosferes grises però dotades d'un singular encant. Máxim Ósipov se serveix de la seva experiència com a cardiòleg al modest hospital on passa consulta per crear unes històries plenes de compassió, lirisme i enganyosa senzillesa que recorren el subtil camí que va de l'individual al col·lectiu. Com en una comèdia negra txekhoviana –al cap ia la fi Txékhov també va ser metge–, en aquestes pàgines conviuen la corrupció i la violència quotidiana amb l'humor, la tendresa i la promesa de redempció. Òsipov pobla les seves narracions de personatges variats i gràcies a una extraordinària capacitat d'observació ens fa partícips de les seves tragèdies i frustracions, però també de moments de sublim epifania i bellesa. Els contes que componen aquest volum, escrits entre el 2009 i el 2017, ho han confirmat com un dels més destacats autors de la literatura russa contemporània.
«M'encanta la prosa de Maxim Osipov. Vaig començar a rellegir les seves històries i em vaig adonar que la seva literatura es llegeix ara com una mena de diagnòstic: un diagnòstic precís i implacable de la vida russa.» Svetlana Alexiévitx
«Un dels escriptors contemporanis més destacats del seu país, entre altres raons, per la seva extraordinària capacitat per renovar el repertori formal del relat breu rus.» Patrici Pron (Babelia – El País)
«Deu retrats de personatges de la quotidianitat que ens acosta a aquesta "ànima russa" que té una barreja de malenconia i romanticisme capaç dels majors ideals revolucionaris d'igualtat i de l'acceptació més apàtica davant la tenalla del poder.» Antonio Iturbe (La Vanguardia)
«Òsipov és un excel·lent observador, amb una percepció afinada dels llocs i les existències quotidianes.» Ernesto Calabuig (El Cultural)
«Òsipov compleix una doble expectativa: la d'interessar el lector en certa malenconia eslava, embargada per la desmesura (…) i la d'aproximar-nos al cràter, a la realitat en gravat al buit de l'URSS. (…) Òsipov es presenta com un escriptor flexible i imaginatiu, amb una notable facilitat per al diàleg.» Manuel Gregorio González (Diari de Sevilla)
«Òsipov troba l'equilibri adequat entre l'honestedat brutal i la comoditat tranquil·litzadora. Un agradable descobriment.» Luis M. Alonso (La Nova Espanya)
«La quotidianitat i aquest discórrer del "mai no passa res" hi són, però els seus relats s'obren en direccions inesperades i passen un sibil·lí sentit de l'humor que desemboquen en una meravellosa i esmunyedissa estranyesa. (…) [Òsipov és] un narrador que cal assaborir amb calma, atents a la precisió de les seves frases ia la màgia de les seves el·lipsis.» Juan Cervera (Rockdelux)
«El poble d?aquestes històries configura un microcosmos de la Rússia moderna, on la corrupció permea gairebé cada baula de l?engranatge social i el poder és sinònim de robatori.» Phoebe Taplin (The Guardian)
«En aquestes històries, els límits entre l'esperança, la desil·lusió i l'engany es difuminen. Òsipov és un mestre de la ironia dramàtica i aconsegueix un humor agredolç de la cruïlla entre el que el lector percep i el protagonista es perd.» Laura Kolbe (The Wall Street Journal)
«Els contes de Pedra, paper, tisora tenen una força enorme. Quelcom vibra en ells, estan recorreguts per una rara tensió que els subjecta i els eleva (…) tenen el to perfecte per retratar una Rússia en què conviuen els qui celebren cada dia haver deixat enrere una vida d'opressió, por i injustícia, amb els qui recorden aquesta mateixa vida amb nostàlgia.» Eva Cosculluela (ABC Cultural)
«Òsipov ens ofereix una mirada carregada de dolorós escepticisme, d'amarga resignació davant la trista quotidianitat i la desil·lusió contínua, que enfonsa les arrels en el passat i que no ha aconseguit desaparèixer. (…) En un estil impressionista, Òsipov es dirigeix a la nostra consciència i plena d'inquietud. I és dins aquesta inquietud on sorgeix la possibilitat de la comprensió.» Solitud Portes
