Al setembre de 1941, la Wehrmacht d'Adolf Hitler va envoltar Leningrad, iniciant el que resultaria ser un dels llocs més perllongats i destructius de la història occidental. Més d'un milió d'habitants van morir en lenta agonia a causa d'aquells dos anys i mig de bombardejos i fam. Els supervivents recordaven els carrers sembrats de cadàvers congelats, els familiars dels quals no tenien ni els mitjans ni forces per enterrar-los. Ciutadans desesperats van cremar llibres, mobles i terres de fusta per mantenir-se calents. La gana els va arrossegar fins a l'extrem de menjar-se les mascotes i, amb el temps, els uns als altres per mantenir-se amb vida. Atrapat entre les forces invasores nazis i el Govern soviètic, es trobava el compositor Dmitri Xostakóvitx, el qual compondria en ple setge una peça pensada per encoratjar, exhortar, elogiar i commemorar els seus conciutadans: la seva simfonia núm. 7, la "Sinfonia Leningrad".Aquest homenatge al valor va ser copiat en un microfilm que va viatjar a través de l'Orient Mitjà i va sobrevolar els deserts d'Àfrica del Nord en una missió secreta per portar-lo fins als Estats Units, on la simfonia va ser transcrita i interpretada, jugant un paper sorprenent a l'hora de reforçar els llaços dels Aliats davant dels poders de l'Eix.
"Sinfonia per a la ciutat dels morts" narra la veritable història d'una ciutat assetjada, del triomf del coratge i la resistència davant d'una terrible oposició. També és una història que parla del poder de la música i els seus significats; una història de missatges secrets i dobles sentits; de com la música en si és un codi, de la manera com ens pot encoratjar a resistir una tragèdia impensable; de com, quan no podem alçar la veu, ens permet parlar en xiuxiueigs entre els barrots de la nostra cel·la i de com té el poder de consolar-nos en el nostre patiment.
