Llibre de relats enquadernat en rústica de 456 pàgines interiors en blanc i negre més cobertes que conté una antologia de relats periodístics de Julio César Iglesias. Volum únic.
Va conèixer i va posar el famós sobrenom a Dum Dum Pacheco, va recollir bales perdudes de l'escena del crim per a Juan Luis Cebrián, director d'El País –periòdic que aleshores feia els seus primers passos–, va prestar orelles i va fer de confident i taquígraf de l'últim botxí, va visitar presons i va reformar els seus sepelios, va explicar les aventures i desventures d'atracadors, assassins i colles, i va entrar a les cases dels «últims gladiadors», aquells llegendaris i fatalment castigats boxejadors. Una generació de lectors es va emocionar amb les cròniques, en què narrava tant l'esport com el crim amb una tensió pròpia de la novel·la policíaca i la literatura noir. I, una vegada i una altra, al servei de la millor premsa d'aquest país, va baixar al fangar que va ser i continua sent Espanya, per ser l'escriptor dels somnis i desvetllaments de la nostra pobreteria i misèria indòmita, aquesta «gent de l'abisme» de Jack London, però en clau nacional.
El cercador de bales perdudes, la major antologia de Julio César Iglesias (Premi Nacional de Periodisme, i premis Ondas, Antena d'Or i Club Internacional de Premsa…), un dels grans mestres del nostre periodisme, mostra una galeria estremidora de personatges i successos (el Jaro, Urtain, Dum Dum Pach, sectes, enverinaments, parricidis, Muhammad Ali…) en què brilla el seu magistral estil, on no sobra ni falta res i recorda González Ruano, Chaves Nogales, Manuel Alcántara o fins i tot el cru «nou periodisme» nord-americà i gonç d'Hunter S. Thompson i altres sinònims, embargadors de os.
