El retrat de Dorian Gray, única novel·la que va escriure Oscar Wilde, va ser un encàrrec de l'editor de la revista americana Lippincott's Monthly Magazine, i va aparèixer al número de juliol de 1890. Mentre que als Estats Units va ser saludada amb crítiques favorables, l'Anglaterra victoriana va arremetre contra l'ambient moral que es desprèn va rebre els retrets més àcids: l'homosexualitat, i va suposar el començament d'una cacera puritana que acabaria amb la condemna de Wilde a treballs forçats el 1895 (de fet aquesta obra va adquirir una importància decisiva en els interrogatoris dels processos contra l'autor).
Sense pertànyer al gènere gòtic, el cert és que el nucli narratiu d'El retrat de Dorian Gray hi té a veure més que amb la novel·la realista que envaeix les últimes dècades del segle XIX. És una narració de plantejament fantàstic –un retrat pateix el deteriorament físic i mental que hauria de patir qui va servir de model, lliurant-lo així de l'envelliment–, en què Wilde arrisca, en un text esquitxat pels seus enginyosos epigrames, una inoblidable faula i una reflexió sobre la superioritat de l'art. Com deia Borges: «Ens costa imaginar-se l'univers sense els epigrames de Wilde».
En les quatre versions d'El retrat de Dorian Gray, publicades entre 1890 i 1891, el text de la novel·la va recórrer una trajectòria en què van intervenir mans alienes i també del mateix autor. En aquesta edició de Mauro Armiño hem intentat recuperar allò que el vent de la censura es va emportar i allò que l'olfacte narratiu de Wilde va eliminar o substituir.
